Grans pandèmies de la Història
Malalties noves que apareixien i en poc temps atacaven a tota una població eren capaces de travessar fronteres i convertir-se en pandèmies, canviant el destí dels llocs i les persones que es veien afectades per elles.
Actualitzat a 02 de setembre de 2021
La malaltia forma part de la història de la humanitat de manera intrínseca. En l’actualitat estem sofrint el coronavirus, però des que l’ésser humà va començar a organitzar-se en societat i a crear nuclis de persones que convivien junts en un mateix espai territorial, les malalties contagioses van prendre un especial protagonisme. A mesura que la població mundial va anar creixent, quan una malaltia s’estenia i afectava diverses regions del planeta, convertint-se en una amenaça per a la població, es van començar a documentar les primeres pandèmies. Aquestes pandèmies a vegades van transformar les societats en les quals van aparèixer i, molt possiblement, han canviat o influït decisivament en el curs de la història. Repassem aquelles que van posar en escac a la humanitat.
Professor de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic de número i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic de número i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAEU), comparteix amb la comunitat acadèmica la reflexió sobre «Les pandèmies en la història de la humanitat: cada cent anys?», on enumera les grans epidèmies que ha sofert la humanitat al llarg de la seva història i tracta d’establir les seves causes i relacions.
Les pandèmies en la història de la humanitat: cada cent anys?
La pandèmia és una epidèmia de persones o animals que afecta individus de diversos continents o del món conegut a cada moment. Les pandèmies han estat responsables de milers de milions de persones en molts països. El coronavirus actual, causant de la Covid, afecta a 192 països. La sistematització d’aquestes malalties globals és molt complexa, per això he intentat resumir les 12 pandèmies més importants que han afectat l’ésser humà en la seva història.
- Pesta negra, pesta de Justinià (541-700, 1347-1353): Pesta bubónica transmesa per les rates, marmotes i puces. Moren 75 milions de persones.
- Còlera (1816-1826, 1865-1917): Diverses pandèmies, amb especial virulència en l’estat indi de Bengala. Moren 40 milions de persones.
- Grip (1618-1648, 1812, 1917-1918, 1957- 1958, 1989-1990): Grip espanyola, 50 milions morts; grip asiàtica, dos milions, Guerra dels Trenta Anys, vuit milions… També va tenir incidència en la campanya de Napoleó a Rússia.
- Febre tifoidal, bacil de Eberth, salmonel·la Typhi… (1618-1648, 1812, 1939-1945): Guerra dels Trenta Anys, vuit milions de morts, campanya de Napoleó a Rússia, 400.000 morts; Segona Guerra Mundial, 3,5 milions de morts.
- Verola: 300-500 milions de persones mortes en molt diferents èpoques històriques i en tots els continents.
- Xarampió: 3-4 milions de persones mortes en tot el continent americà al llarg de les diferents etapes de la colonització europea.
- Tuberculosi: Uns dos milions de persones morien cada any des que es va documentar la malaltia. Al llarg només del segle XX es calcula que van morir uns 100 milions de persones.
- Lepra: Malaltia bíblica documentada ja entorn de l’any 600 a. C. Creació de leproseries al llarg de la història. (19.000 a Europa).
- Paludisme o malària: Actualment hi ha entre 400 i 500 milions de malalts a Amèrica, Àsia i Àfrica.
- Febre groga: També es troba estesa per diversos continents on es troba el mosquit transmissor Aedes Aegypti.
- Sida: Pandèmia contemporània amb 33 milions contagis en el present. Tres milions de persones mortes.
- Covid: Tres milions de persones mortes i 140 milions de contagis.
A aquestes pandèmies podríem sumar l’ébola, amb més de 11.300 morts; altres malalties molt e
steses per efecte de la colonització europea com el xarampió o la tos ferina, que han causat devastació entre diverses poblacions indígenes i recents pandèmies amb menor incidència, però que podrien tenir-la en el futur, com la grip aviària o la grip del porc.
En resum, es pot veure la quantitat de pandèmies que ha sofert l’ésser humà en la seva història i el gran nombre de morts que han deixat, segurament més elevat del que es considera. En paral·lel, el seu diagnòstic i tractament farmacològic han millorat de manera notable.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, si no som capaces de revertir el canvi climàtic vindran més. La literatura mèdica indica que aproximadament hi ha una pandèmia cada cent anys. Però sembla que la realitat és que són més freqüents.
Segona reunió del Comitè d’Emergències del Reglament Sanitari Internacional (2005) (RSI) sobre el brot de verola del mico en diversos països
23 de juliol de 2022
El Director General de l’OMS transmet per la present l’informe de la segona reunió del Comitè d’Emergències del Reglament Sanitari Internacional (2005) (RSI) sobre el brot de verola del mico en diversos països, celebrada el dijous 21 de juliol de 2022, de 12.00 a 19.00 hores (CEST).
El Director General manifesta el seu més sincer agraïment al President, els membres i els assessors pel seu exhaustiu examen de les qüestions relacionades amb el present brot, i per presentar aportacions tan valuoses per a la seva consideració. Els membres del Comitè no van arribar a un consens en el seu assessorament sobre si havia de determinar-se que aquest esdeveniment constitueix una emergència de salut pública d’importància internacional (ESPII).
El Director General de l’OMS reconeix les complexitats i incerteses relacionades amb aquest esdeveniment de salut pública. Després d’haver examinat les opinions dels membres del Comitè, i altres factors d’acord amb el Reglament Sanitari Internacional, el Director General ha determinat que el brot de verola del mico en diversos països constitueix una emergència de salut pública d’importància internacional.
El Director General de l’OMS ha tingut en compte també les opinions del Comitè en emetre el conjunt de recomanacions temporals que es presenten a continuació.
Segona mort per verola del mico a Espanya
Divendres es va produir la primera víctima al País Valencià i avui la segona a Còrdova
30/07/2022 Diari ARA
Barcelona / València Després de confirmar ahir el primer mort per verola del mico a l’estat espanyol, el ministeri de Sanitat ha elevat avui a dos el còmput de víctimes mortals per la malaltia. En el balanç de situació d’aquest dissabte es detallen 4.298 casos confirmats al conjunt de l’Estat, dels quals es té informació de 3.750 pacients: 120 han requerit hospitalització (un 3,2%) i dos han acabat morint. Sanitat ja ha traslladat aquesta informació a l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
La primera mort per verola del mico a l’Estat va tenir lloc ahir divendres a la tarda al País Valencià per una encefalitis associada a la infecció. La conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública va assegurar que el cas s’està analitzant per confirmar definitivament la causa de la mort. La segona mort s’ha produït a Còrdova i es tracta d’un home de 31 anys, segons ha informat la Junta d’Andalusia. El cas també s’està estudiant. Les dues víctimes són homes joves.
Del total de casos confirmats a Espanya, més de 4.000 són homes i només 64 són dones, i l’edat oscil·la entre 10 mesos i 88 anys, amb una mitjana d’edat de 37 anys. La majoria són homes que mantenen sexe amb altres homes (3.458 dels infectats així ho han declarat) i, per comunitats, Madrid és la zona amb més casos detectats (1.656), seguida de Catalunya, on hi ha 
1.406 casos. La majoria de casos han presentat febre, fatiga, inflamació dels ganglis i erupcions a la pell. Fins ara les complicacions greus que s’han descrit són la proctitis (una inflamació del recte que pot causar diarrea) i afectacions oculars, que en alguns casos han requerit hospitalització, tot i que amb alta mèdica al cap de poc.
Això és estigmatitzar
Cal informar que amb la verola del mico tots estem en risc, i no per culpa d’un col·lectiu en concret
larepublica.cat
29.07.2022
Fa uns 40 anys una determinada malaltia emergent, desconeguda fins aquells moments en el món desenvolupat, va ser definida com la malaltia de les “4 H”: Heroïnòmans, hemofílics, haitians i homosexuals. Era la SIDA, i en aquestes quatre “H” s’hi reunia tot l’estigma que ens puguem imaginar: Estigma de drogodependència, de racisme i d’homofòbia. Al segle XXI aquesta malaltia, als mateixos països desenvolupats, ja no és mortal. S’ha convertit en una malaltia crònica amb la qual hom pot dur a terme una vida pràcticament totalment normal. Però l’estigma dels pacients amb VIH + o de SIDA persisteix amb la mateixa intensitat.
El sociòleg canadenc Erving Goffman va descriure l’estigma com: “estigma implica atribuir a una persona un tret deshonrós que la fa aparèixer inferior o perillosa, la qual cosa comporta el resultat de degradar-la com una cosa infrahumana, sobre la base d’una ideologia subjacent”. Degradació, por, inferioritat, vergonya, discriminació, exclusió social…
Avui sabem que el VIH i la SIDA no tan sols afecten els del “club de les 4 H”, sinó que tothom, independentment de sexe o tendències sexuals, de classe social, d’edat o de qualsevol altre paràmetre, tots hi estem en risc. Però l’estigma persisteix.
Aquests dies ens estem trobant amb una situació similar. Estem parlant de la “Verola del mico”.
Té moltes de les característiques d’aquells primers casos de SIDA, encara que no la seva gravetat i letalitat, almenys fins on coneixem per ara. És una malaltia emergent, nova als països desenvolupats, vírica, força desconeguda quant a les seves característiques, evolució i cadena epidemiològica, que es transmet d’animal a persona i de persona a persona. És una zoonosi, és a dir, els animals hi tenen un paper fonamental en la transmissió, especialment en les seves fases inicials. En diuen “Verola del mico”, però la realitat és que els simis hi tenen poc a veure en la cadena epidemiològica, si no que en 
van ser víctimes cap als anys 50‘ del segle passat. Qui sí que sembla que hi està implicat són els esquirols i altres rosegadors, a banda dels mateixos humans. El primer brot entre humans va ser identificat l’any 1970 a diversos estats d’aquesta mateixa zona i, des d’aleshores, hom pot considerar-la com a una malaltia endèmica d’aquells territoris.
Fotografia data de publicació: dijous 21 de juliol del 2022 Autor: Laura Fíguls
El 23 de juliol l’OMS va declarar la situació d’emergència de salut internacional, alt a Europa i moderat a la resta del món, després d’haver-ho descartat anteriorment i sense el consens absolut dels experts.
Recordem les condicions per a una epidèmia/pandèmia: microorganisme, canvi climàtic i globalització. Cada cop els animals vectors i els éssers humans ens anem acostant més pels canvis en els usos de la terra, la desforestació, el turisme i el tràfic d’animals. Cada cop viatgem més i més ràpid. Tot fa pensar que aquesta vegada s’ha tractat d’un viatger procedent de Nigèria, declarat el 29 d’abril al Regne Unit. Tres mesos després ja són 18.000 casos detectats al món, dels quals més de 700 a Catalunya. No hi ha dades fiables que està passant a Àfrica on, com ja hem dit, és una malaltia endèmica.
La malaltia comença d’una forma poc específica: febre, mal de cap, mal d’esquena i dolors musculars, pèrdua d’energia i inflamació dels ganglis limfàtics. Dies després de començar la febre, apareixen erupcions que, posteriorment evolucionaran a vesícules. Pot ser contagiosa des d’abans de començar a presentar signes visibles.
Aquest virus, com hem dit, es pot transmetre de persona a persona per contacte estret amb les lesions, amb líquids corporals o per gotetes respiratòries. També es transmet per contacte amb animals infectats o amb materials infectats, com per exemple roba de llit. Es pot transmetre de moltes formes, per tant.
I quina és la brama que es va extinent a casa nostra sobre el mecanisme d’infecció? Es torna a parlar de malaltia gai, que es contagia per relacions sexuals, sobretot en homes que practiquen sexe amb homes (HSH). D’això se’n diu estigmatitzar.
Certament, la major part dels casos que, fins ara, han estat detectats a Europa i els Estats Units corresponen a aquest perfil, però no és l’únic. Tot just fa 3 mesos dels primers casos declarats en el nostre entorn i pocs dies des de la declaració de l’emergència de salut internacional per l’OMS. Estem en aquell moment de les “4H“. Ja tenim notícia, però, de la transmissió de la malaltia a partir de la pràctica de tatuatges i altres vies d’infecció. A Àfrica, on és endèmica i tenen més experiència amb aquest virus, el perfil dominant dels infectats no es correspon al que es declara aquí, sinó que la transmissió es produeix per altres vies, especialment mitjançant partícules i gotetes de les vies respiratòries. No és principalment una malaltia de transmissió sexual ni una malaltia pròpia de col·lectius d’HSH, tot i que, ara i aquí aquest és un grup en especial risc. La clau està en el contacte proper, no en el sexe ni en com es practica el sexe.
Malgrat tot el que ens arriba per la major part dels mitjans d’informació, les xarxes i, malauradament, les administracions es centra en homes que fan sexe amb homes, col·lectius LGTBI i promiscuïtat.
Per acabar-ho d’arrodonir, segur que amb les millors intencions, el director general de l’OMS, Tedros Ghebreyesus, ha declarat que, per aquests col·lectius, “cal reduir el nombre de parelles, reconsiderar les noves i intercanviar detalls de contacte, per si de cas”. Es posa el focus en un grup de persones concret i, implícitament, pot fer recaure damunt d’ells una culpabilitat amb relació a l’extensió de l’epidèmia, per causa de la seva conducta sexual. D’això se’n diu estigmatitzar.
Amb la Covid-19 hem vist la força i els perills de la infodèmia, la quantitat excessiva d’informacions sobre el tema, no sempre ben contrastades. I aquesta infodèmia, en el cas de la verola del mico, obre les portes al feixisme. La diputada de Vox al Congreso, Mercedes Jara ja va engegar que la celebració de la Diada de l’Orgull Gai podia ser la data del tret de l’epidemia de la verola del mico, vinculant-ho a les “pràctiques sexuals de persones homosexuals sota l’efecte de drogues il·legals”, i la també diputada de Vox a l’Assemblea de Madrid, Gador Joya, respecte de la mateixa celebració va afirmar que era un “esdeveniment de risc per a les persones que hi participessin”. D’això se’n diu estigmatitzar.
Certament, cal informar dels principals factors de risc en front d’una epidèmia per tal que cadascú pugui prendre les seves mesures, però cal informar també, amb la mateixa o més intensitat, que, en aquest cas, tots estem en risc, i no per culpa d’un col·lectiu concret. Si no, d’això també se’n diu estigmatitzar.
Joan Guix
Ex-Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.